La meva Gemma, que ens acompanyà plena de vida durant vint-i-dos anys, va tenir pressa des del principi per compartir el seu temps amb nosaltres.
Va esperar que la seva germana, millor situada que ella a l'hora de néixer, li obrís pas dins del canal compartit de vida, i em van fer mare un 25 de febrer de 1980, fent-se realitat d´aquesta manera i gràcies a elles un enyorat desig.
Havien estat només 32 setmanes de sentir i viure els seus moviments dins el meu ventre, termini, però, més que suficient per tal de permetre-li viure sana i intensament tot i les seves presses. Només puc recordar-la com a filla. No puc mirar-me-la, des de cap altra mirada, des de cap altra perspectiva.
La meva Gemmeta, la Gemma que jo veig, va viure totes les etapes que el seu temps li va permetre amb plenitud, intensitat i alegria.

Des del seu estimat Institut Thau fins al seu desig de convertir-se en doctora, el seu espai i temps sempre va estar ple d’amics, esport, activitats i projectes que la temptaven, en un recorregut unit a tres especials companys de viatge, els seus dos amors i la seva germana bessona.

La Gemma va dedicar molt de temps a explicar els seus motius, les seves raons, els seus perquès, i en aquests moments de trobades i distànciaments, es va anar construint com a persona, com a ésser independent dels altres, en el saber que les diferències són generalment doloroses, però necessàries per tal de poder existir com a ésser únic. Aquells als quals estimem de veritat, incondicionalment, els necessitem mentalment en la nostra mateixa ona, desitgem que entenguin i comprenguin els nostres motius, les nostres raons, els nostres perquès, però va haver d’acceptar que no sempre és possible.

Els seus pares ens vam separar quan havia viscut tretze anys. Una nova realitat que va estrènyer la relació amb la seva germana davant la duplicitat d’espais de vida. Va estar el meu desig més profund que visquéssin el mínim la pèrdua, i per tant, vaig renunciar a temps i espai amb elles, i per elles, vaig decidir compartir-les amb el seu pare. Aquesta renúncia al meu tot femení, pràctica social massa sovint admesa i que limita significativament les possibilitats de relació dels nostres fills amb els seus pares, els dos, trobava sentit en la possibilitat què elles aprendrien a compartir la meitat d’aquell tot amb les persones més importants en les seves vides en aquells inicis adolescents: els seus pares. Tots dos. No vaig trobar cap altra manera de compensar el dolor que tota ruptura representa, que compartir amb la meva família. Aquella que encara era la meva tot, i la duresa dels moments. Una família en la qual la relació entre els seus pares estava deteriorada.

No obstant, és a partir d’aquest moment, que neix la Gemma viatgera, independent i despresa de pertinences supèrflues.

Emergeix així una Gemma negociadora, activa, la “Fund’s Raising” per a alguns amics, que en les seves incansables anades i vingudes negociava, lluitava, argumentava, .... per tal d’aconseguir el que percebia més proper als seus objectius.

Vivia les experiències que els seus estudis de Medicina, el seu estimat bàsquet, la seva parella i la seva vida familiar li brindaven dedicant-se a elles com només una adolescent, que pretén madurar completament, sap fer-ho. Una adolescent, perquè crec que la Gemma va aconseguir sentir-se bé en la pell de la dona que havia esdevingut, una conquesta que li havia portat temps. Així, de vegades apareixien en la seva vida ràfegues d’energia esgotadores, activitats múltiples, que robaven hores a les nits, i sobre tot, l'inici d’un aprenentatge de demanar ajut quan els teus desigs sobrepassen les teves possibilitats i no estàs disposada a renunciar a ells. És gràcies a aquests desigs que vàrem començar a acostar-nos com a dones als seus vint-i-dos anys.

La Gemma va convertir casa meva en una espècie d’ONU, com la va batejar en Miguel, el meu company. Durant dies, setmanes, o mesos, sempre hi havia un espai on les llengües que es trobaven podien anar des de l'estonès, un dels més llunyans, al proper francès, tot passant pel rumanès, el finlandès, ... i per descomptat l'anglès, i sobre tot, últimament, l'alemany.

La llengua de la persona que havia esdevingut la més propera, la més íntima en la seva vida. Contactes, per tant amb cultures diferents que aguditzaren la seva observació culinària, transformant-se en una exportadora del “pa amb tomàquet”, “l’escalibada”, la “truita de patates” i el “gazpacho” de la seva àvia extremenya, entre molts d’altres plats.

Aquetes preparacions culinàries internacionals s’originaren en el laboratori del Dr. Mezquita. Com alumna de segon de medicina va contactar amb joves investigadors de “mas allá de los mares” i amb el seu estimat AECS. Mitjançant ell, amb ell i per ell es va trobar vivint els moments professionals i personals més importants de la seva vida, doncs en aquesta organització trobà la seva segona parella.

S’havia iniciat com a estudiant a segon de carrera i en els dos anys següents es convertí en LORE (Local Officer of Research Exchange) i finalment en NORE (National Officer of Research Exchange) Encara recordo com vibrava i s’emocionava organitzant les Jornades d’AGIMED de 2002 a Reus i preparant la seva presentació. Què feliç que la va fer aquesta oportunitat, aquest repte! Em vénen igualment a la memòria les meves pors i les del seu pare, quan ens informava que marxava cap a Finlàndia, Viena, Hong Kong o Taiwan. Informats, que no consultats. Recordo una sensació barreja d’alegría i d’orgull, d’una banda, davant la seva capacitat de ser, i de por i incertesa, per una altra, en sentir ben endins que la frontera del no ser sempre està massa aprop. Una consciència que es va despertant poc a poc i amb els anys.

Una estimació que de vegades s’estavellava contra nosaltres plena d’emocions desbordades que costaven canalitzar, però que trobava finalmente el lloc més adient. Així, quan les possibilitats de parlar es distanciaven, ens permetíem escriure’ns cartes més o menys llargues, les respostes a les quals sempre van estar a punt. Unes respostes compartides amb la seva germana Núria, la meva Nurietta.

I és que en aquests moments, em resulta difícil pensar només en tu, Gemma.Us penso juntes, compartint les mateixes etapes de vida, il.lusions, problemes, acords i desacords, tot i que sempre vaig esforçar-me per viure en la vostra diferència. Recordes com de petites la marcàvem amb colors? Tu de vermell, i la teva germana de blau. Una diferència que va anar esdevenint més i més present en el teu desig de ser, d’existir individualment, i que potser ara has portat al punt més alt.

L'última por que vaig sentir per tu, filla, em recorda una de les nostres darreres converses. Et vaig parlar dels meus temors en relació a la teva nova parella, el difícil que resulten les distàncies, els inconvenients de ..., tot allò que com a mare desitges evitar als teus fills. Però, la teva resposta em deixà sense arguments.

Desitjaves viure la nova experiència que la vida et brindava i havies decidit no renunciar a ella. No era la primera vegada que t’havies enfrontat a les meves pors, i en aquesta ocasió ja les havies compartit amb tu mateixa i amb la teva parella. Era una decisió conscient i madura que va estar frustrada, però que et va permetre viure intensament i il.lusionada fins que el teu destí et va trobar, amb amics d’altres països i segurament rient.

Gemmeta, guerrera meva, vaig estimar-te, t’estimo i t’estimaré, tot el temps que la meva memòria em permeti recordar-te.

La teva mami. Octubre 2004

Un altre àngel que se´n va

Quina decepció més profunda quan, en un dia que semblava ser com qualsevol
altre, rebo un missatge d'una amiga de Barcelona, amb qui no havia estat massa en contacte, donant-me la mala notícia de la mort sobtada d'una companya de classe amb qui havia estudiat medicina a la Universitat de Barcelona.

Va ser com un gerro d'aigua freda. La Laura, aquella noia que era tan valenta, decidida, intel·ligent. Algú que jo sempre havia admirat per la seva honradesa, energia i ànims. Fins i tot, era una noia extremadament bonica. Vaja, la Laura ho tenia tot. Realment, era una noia que podia canviar el mon, només amb un dels seus somriures.

I vaig pensar en la Gemma. Perquè, com no podia pensar en la Gemma? Algú que m'havia estimat tant. Encara hi penso sovint en ella. Moltes vegades acompanya els meus pensaments. Sé que no hauria de ser així i que hauria d'intentar ser més positiva. Tot i això, quan penso en la Gemma, quasi sempre m'envaeix una onada de tristesa.

En aquell moment, aquesta onada de tristesa em va embolcallar i vaig sentir un crit dins meu: Com pot ser que algú altre hagi de passar pel mateix? pel dolor de perdre una persona estimada, quan tots sabem que és massa aviat? Per què la Laura? Punxades al cor i al pit, una rera l'altre. Pensant en la seva bessona Anna, en la seva mare, i en el seu pare. Pensant en els seus millors amics. I en el seu xicot. I vaig reviure el que havia passat feia tants anys. Vaig demanar que la gent que està a Barcelona, aquells més propers a la Laura, trobin el coratge per enfrontar-se a aquesta situació.

La Gemma i la Laura es coneixien, doncs només estaven separades per un curs a la Facultat. Totes dues vivien intensament. Ho sabem els que vam tenir la oportunitat de conèixer-les. Desitjaria que la seva història hagués estat diferent. Si existeix un cel, només espero que es facin companyia l'una a l'altra i que ens esperin, quan arribem, per saludar-les i explicar-nos tot el que hem après després de tants anys d'estar separades.

Des del Premi Gemma Rosell i Romero enviem el més profund condol a la família, amics i propers a la Laura Server Salvà. Els encomanen, amb el pas del temps, a ser forts i seguir endavant. Estem segurs que això és el que la Laura hagués volgut per a les persones que s'estimava. Nosaltres restem aquí pel que faci falta.

Elisabet Esteve Manasanch

Co-fundadora del Premi Gemma Rosell i Romero